En Martí i jo ens hem barallat, ha marxat... Tinc l'esperança que torni, la seva roba encara és a l'armari, les seves claus segueixen penjades al pany de la porta, crec que ha marxat amb cotxe.
Potser fa més d'un parell d'hores que se n'ha anat i ja el trobo a faltar, estic perdent l'esperança que torni...
Estimat iari no tinc res més a escriure aquesta nit tan freda.
Bon dia, estic força esverada perquè en Martí no ha tornat, he passat la nit desperta i he pogut pensar en moltes coses. He arribat a la conclusió que si t'ecric tu m'ajudaràs a què torni, així doncs començo:
Recordo a parvularis el primer noi que em va saludar va ser dll, des de llavors vam ser uns grans amics, era un noi molt prim i vergonyós tenia pocs amics duràn aquells temps, però això va durà poc. Quan vam començar l'ESO va canviar molt era un noi guapíssim i totes les noies l'hi anaven al darrera però ell les ignorava, sempre volia estar al meu costat. La seva mare em tenia una gran estima, si no recordo malament em va convidar a sopar gairabé tots els caps de setmana.
Un cop acabat el batxillerat en Martí i jo vam començar a sortir junts, recordo aquella nit tan especial, en que ell i jo ens vam conèixer definitivament.
Uns anys més tard vam començar la universitat i vam anar a viure junts, al pis que estic ara mateix, aquest pis en el que hem viscut tantes emocions, tants secrets, però un únic conflicte el d'ahir a la nit.
El vig cridar al menjador perquè li havia de dir la notícia menys inesperada tan per mi com per ell;
- Martí estic.., estic embarassada.- li ho vaig dir amb una gran decepció.
-Com? Això és impossible..! De quan estas?- em va dir essberat.
No vaig poder contestar estava espantada, encara érem joves, no podia parlar estava en blanc.
-Beti si us plau, parla'm!-em va dir amb un to dolç molt forçat.
-Martí no puc avortar estic de vint-i-dues setmanes- vaig dir-li.
El menjador va esta amb silenci uns minuts, però de sobte es va trencar.
-Beti vols dir que aquest nen es meu?- va dir convençut.
No em podia creure el que acabava de sentir, com podia dubtar de mi? Si ell em coneixia més que a ningú... A partir d'aquest moment va ser tot una baralla continua.
-Estàs boig, no em puc creure que dubtis!- vaig retreure-li.
-Beti tampoc m'estranyaria, saps que la confiança fa fàstic! Ens desgraciarem la vida, amor- va dir-me.
Em vaig posar furiosa, no podia creure el que acabava de sentir. Acte seguit vaig demanar-li que marches, estava molt ofesa... Aquell cop de porta final em va fer mal al cor, sabia que ell no era aixi i no entenia la seva reació.
Diari et deixo d'escriure que em truquen al telèfon.
-Beti!-Una veu trista i familiar em va parlar.
-En Martí i jo ens hem barallat-
-Beti sóc l'anna la mare d'en Martí- Va dir plorant.
-Anna ens hem barallat, perquè estic embarassada, no ploris per això si us plau!-vaig intentar convèncer.
-Beti, en Martí, en Martí ha petit un accident de trànsit, vine a casa si us plau no em sembla ver dir-t'ho per telèfon- la seva veu era seca.
-No pot ser! Anna, si us plau digue'm que no és veritat! Noooo!-
El meu cos es va quedar glaçat, no sabia on era, no podia parlar, no em vaig poder moure, em volia morir...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada